Un torrent de sentiment i opinió (Carles Vallès)

13/06/2012

Com un coulant de xocolata acabat de servir, el llibre d'Olga Xirinacs comença amb un tast suau, embolcallat de dolçor: quin ambient més agradable que l'escriptora Maria Romana va teixint al seu costat, en la recerca d'una pau interior perduda i amb una ombra de soledat sobrevinguda més que no pas desitjada. A mig camí de Maria de la Pau Janer i de Jaume Cabré, la cullera travessa el pa de pessic i apareix la xocolata desfeta amb tota la seva personalitat, ben fosa, que banya la resta de pastís. Uns girs profunds i inesperats comencen a fer de la novel·la una petita muntanya russa que t'atrapa: una relació homosexual estroncada i sense possibilitat de fer-la renéixer amb èxit; una malaltia devastadora com la depressió que apareix al lector de forma oberta i planera, una noia jove estrangera d'origen incert que s'aprofita de les circumstàncies per jugar amb els sentiments de les protagonistes i un adéu a la francesa de l'amiga de l'ànima. I mentre els dies i les setmanes passen amb delicadesa i perfumats per les flors del jardí de la protagonista, el pantà es va omplint amb les pluges de tardor fins a límits insospitats. He trobat molt encertats els diferents fils conductors del llibre: la cuina casolana amb menús que fan entrar ganes de tastar-los, les diverses i variades referències literàries (mai havia vist una novel·la on es parlés d'una de les primeres lectures adolescents com el Res de Nou a l'Oest!) i el personatge de la Lola, pal de paller on es recolza la nostra escriptora en hores baixes i amb un desig creixent de morir. També el llibre mostra una crítica ferotge (o potser una incomprensió punyent) al nostre sistema de viure, de fer. De totes maneres no és una crítica fàcil feta a la lleugera, sinó argumentada i plena de sentit comú. El final del llibre representa una revolució, un crit a la dissort: tot els petits detalls que envolten la vida d'un poble queden esborrats pel pas furiós de l'aigua. No sé que va conduir a Olga Xirinacs a triar aquest final que es va anunciant a poc a poc com una premonició sense possibilitat de canvi. Amb una frase esborra els personatges i ambients que s'han recreat en desenes de pàgines. Finalment, dos dubtes em desorienten. El primer: on està Ribalta? em costa de situar-la al mapa. El segon: fins a quin punt hi ha trets autobiogràfics en aquesta novel·la? Sigui com sigui, esperem que l'aiguat que ens espera no tingui -com passa a La Inundació- cos i ànima de lladre silenciós.

 

Valoració numèrica: 8


 

Comentaris sobre aquesta crítica



Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.