Les raons de l'exili

Rafael Tasis contra els botiflers

27/06/2012

 

Cossetània Edicions publica Les raons de l’exili, un recull d’articles de Rafael Tasis publicats durant el seu exili parisenc (1939-1948). Els editors del volum, Francesc Foguet i Montserrat Bacardí, hi han inclòs un assaig inèdit, Carta a un exiliat català (1965), que l’autor va deixar inacabat a causa de la seva mort sobtada a París l’any 1966. Reproduïm aquí un fragment de l’article ‘El Destino dels botiflers i la “Nova Renaixença”‘, en el qual Tasis carrega de manera visceral contra l’entorn de la revista Destino.

El Destino dels botiflers i la “Nova Renaixença”

[...]

Després de l’alliberació de França, els escriptors i periodistes que es posaren, per interès o per convicció, al costat dels ocupants foren perseguits amb especial severitat. Drieu la Rochelle se suïcidava, reconeixent implícitament la seva culpa i el seu error. Però Robert Brasillach, que fou director de Je Suis Partout, era condemnat a mort i executat; Georges Suarez, director del diari Aujourd’hui, i Jean Luchaire, director de Les Nouveaux Temps, ho foren igualment. Jean-Harold Paquis, editorialista de Ràdio-París, sofrí la mateixa sort. Henri Béraud, Lucien Rebatet, P. A. Cousteau i Claude Jeantet foren condemnats a mort i es pogueren beneficiar d’un indult, que els duia, tanmateix, a un presidi per tota llur vida; Charles Maurras també era condemnat a una dura pena de treballs forçats, com Abel Hermant, articulista de diaris nazis… I escriptors que havien manifestat més o menys clarament, en llurs obres o per llur actitud, certa simpatia envers l’enemic, foren inclosos en una llista negra pels propis col·legues, o bé sotmesos a prohibicions més o menys dilatades de publicar tota mena d’escrits, previ examen judicial de llur actuació.

Hom pot trobar excessiva aquesta severitat, i més encara si hom recorda que “cap” dels industrials que es feren milionaris ajudant l’exèrcit alemany o construint el “mur de l’Atlàntic”, no ha estat afusellat, i ben pocs processats; que “cap” dels generals que traïren més o menys efectivament llur pàtria no ha estat tampoc executat… Però aquesta duresa en el judici dels actes comesos pels intel·lectuals és un signe dels temps: homenatge a la força de l’arma que esgrimeixen, és també una demostració que, en el segle present, la neutralitat i la indiferència de la “torre de vori” els són defeses, perquè els vaivens de la política sabran prou anar-los a treure d’aquest recer il·lusori. Declarar, com jo estic segur que farien “tots” els intel·lectuals catalans, que renuncien de bon grat a demanar mai l’aplicació contra llurs col·legues botiflers de cap sanció irreparable i àdhuc de cap punició judicial, no vol pas dir que la impunitat sigui assegurada per als que traïren: si la societat no els demana comptes, d’una manera contundent, l’ostracisme en el qual hauran de mantenir-los els escriptors catalans que, a dintre i a fora de la pàtria, s’han mantingut fidels a l’idioma i a l’ideal nacional, serà una sanció moral que ningú no podrà mai llevar-los.

No vull esmentar cap nom. Tothom coneix aquest lamentable grup que, l’endemà de la victòria de Franco, s’ajuntaven sota el títol de Destino per fer una “política de unidad”. Els homes de talent no hi manquen, prou que tots ho sabem, i ens dol. Però l’energumen que agita totes les fúries de l’Apocalipsi per denunciar les més modestes idees liberals; el cínic que avui vol fer de segon Rubió i Ors i “trabajar con los escritores vivos, jóvenes, luchadores” que vulguin donar-li obres escrites en català, per fer veure que el règim no persegueix per res Catalunya; el bútxara que fa trenta anys començava a viure del catalanisme i de les seves empreses culturals, i que després muntava sense escrúpols una empresa de difamació i d’espionatge dels seus compatriotes, a París, i seguia a la capital francesa, durant tota la guerra, la seva tasca de propagandista i d’agent diplomàtic franquista, ha fet la prova perfecta que tota evolució d’ara no respon a altra cosa que al prudent desig de trobar una bona jeia per al dia de demà.

[...]

 

“Nova Renaixença?” “Cal aprofitar l’escletxa?” Confesso que les raons de Pere de Roda i del meu amic Navarro Costabella no m’han convençut del tot. Aquests darrers temps he anat fent una enquesta personal prop dels escriptors catalans que es troben a França i d’alguns que no fa pas molt que fugien de Catalunya i que, per tant, es troben en millor situació per a judicar el que passa allà baix i la significació que s’hi dóna, a l’evolució simbolitzada pel viratge dels botiflers de Destino. Si tothom coincideix en la conveniència de no acceptar la corda que aquests darrers ofereixen als escriptors catalans per a lligar-los millor al carro –carromato, seguint una imatge del propi Pla– del règim que defensen, no tothom creu que sigui contraproduent ni deshonorable publicar llibres en català en les actuals circumstàncies que regeixen tal activitat a Catalunya. Per dir-ho concretament: passant per la censura. Un exemple reforçarà aquesta opinió: durant l’ocupació, tots els llibres publicats a França, com totes les obres representades als teatres, havien de passar per la prèvia censura alemanya. Això no fou obstacle perquè Aragon, Camus i Sartre, per exemple, publiquessin novel·les i llibres de filosofia. Ni perquè s’estrenessin l’Antigone, de Jean Anouilh; Les mouches i Huis-clos, de Sartre; Le malentendu, d’Albert Camus, o la Jeanne avec nous, de Claude Vermorel. Ningú no ha gosat considerar que aquests il·lustres escriptors i provats patriotes haguessin traït la causa francesa per aquell fet. En canvi, sí que ho haurien pensat i, amb justícia, si haguessin escrit, “en alemany” i “en aquell moment”, llurs obres.

Una altra opinió es basa en consideracions diferents. La prohibició de la llengua catalana i la persecució del catalanisme –recorden aquests amics– situava el nostre idioma, la nostra cultura i la nostra política dintre del partit dels perseguits. Els catalans es trobaven a primer rengle d’aquest camp gloriós on les idees de llibertat, de democràcia, de progrés social sofrien igualment persecució i martiri. Ningú no hauria gosat mai més atribuir al catalanisme una filiació reaccionària ni reduir-lo a unes manifestacions tradicionalistes i folklòriques, fomentades per capellans carlins o per fabricants que es valen de la política per a protegir llurs interessos. L’operació de Franco, a la qual els botiflers duen llur entusiasta col·laboració, consisteix a treure –o intentar treure– la cultura i la llengua catalana d’aquest camp dels perseguits, i a transportar-la, per una maniobra maquiavèl·lica, al costat dels que manen. Serà una parenta pobra, una minyoneta que farà d’escarràs i que tornarà, quan convindrà, a l’asil d’on la treuen, però servirà per a presentar els senyors com a gent generosa i liberal, que protegeix tota la família, àdhuc els més desagraïts dels seus membres. Totes les manifestacions montserratines, i àdhuc la constitució de la famosa Comissió Abat Oliba, no ajuden a donar un caràcter exclusivament clerical i dretà a les úniques expressions tolerades del catalanisme? No va això destinat a separar-lo totalment de les masses obreres, de l’oposició liberal, i a fomentar, per oposició, un neolerrouxisme? Aquestes preocupacions guien, sobretot, l’actitud oposada a “aprofitar l’escletxa” de molts dels escriptors catalans d’allà baix. I això fa més elogiable l’activitat benemèrita de les publicacions clandestines: llibres i revistes, alguns dels quals són un veritable prodigi de dignitat tipogràfica i de bon gust en el contingut.

 

Però hi ha el poble, el públic català, que manté la seva fidelitat a la llengua, però que en aquests vuit anys d’estar mancat de llibres, teatres i premsa en català, ha oblidat la qualitat literària de l’idioma i està degradant-lo i convertint-lo en una bordissenca barreja de sintaxi i vocabulari forasters. I aquest públic, i sobretot la joventut, necessita llibres en català. Si els que nosaltres, els exiliats, publiquem a l’estranger poguessin arribar-los, aquest problema es reduiria en les seves proporcions, i el dubte no es plantejaria. Malgrat l’esforç benemèrit d’uns quants editors catalans, a França i a Amèrica, ben poca cosa de les nostres activitats editorials arriba a Catalunya. Aquesta hauria d’ésser una de les nostres principals preocupacions. Sembla, però, que mentre les publicacions clandestines i les que es fan a l’exili no permetin de cobrir les necessitats espirituals del públic català, la publicació de llibres allà baix, aprofitant totes les possibilitats que permetin les circumstàncies, és indispensable. Afortunadament, no es tracta d’una “Nova Renaixença”, sinó, més modestament, de reprendre de la manera que es pugui el contacte entre el poble català i la seva llengua. I això és una feina que, com més s’ajorni, més dificultosa serà. Tant se val, doncs, que ja es comenci des d’ara.

Rafael Tasis, “Carta de París. El Destino dels botiflers i la Nova Renaixença“, La Nostra Revista[Mèxic], núm. 18 (juny de 1947), p. 235-237.

Notícia al digital Núvol que inclou l'article "El Destino dels botiflers i la “Nova Renaixença", de Rafael Tasis.


 

 


 

Comentaris sobre aquesta notcia



Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.