A la vora del riu no facis niu (Andratx Badia)

28/06/2012

Maria Romana és una dona solitària. Maria Romana és una escriptora famosa. Maria Romana és de família rica. Maria Romana controla el món. I, tanmateix, Maria Romana s’ensorra perquè el món la devora. Maria Romana és la protagonista de diversos microcosmos que es van entrellaçant i que acaben confluint en una sola peça a mesura que la trama alternada de pensaments construïda per l’autora es va entreteixint. Si bé és veritat que la novel·la se’ns comença a explicar des d’una òptica omniscient, a poc a poc es va imposant la veu pròpia, l’opinió contundent, del personatge femení gràcies al discurs indirecte lliure a través del qual apareixen les relacions conflictives de sempre i de tothom amb la vida. La vellesa, la traïció, l’amistat, l’ambició, la lleialtat, el decòrum, el domini i la servitud, la pèrdua, i evidentment, l’amor. Un món que gira a l’entorn d’ella i de les dones que l’envolten per a bé o per a mal (Lola, Roseta, Mercè, Emília Alomar la farmacèutica i la criada afillada d’aquesta última, Andrea Hofer). Els homes també hi són, però bàsicament són servidors de Maria Romana o d’alguna de les altres. Capítol a capítol se’ns va revelant com una escriptora de renom entra en declivi, cau en una depressió profunda, i decideix refugiar-se a la casa pairal que té al poble de Ribalta. Des d’aquest moment, un inici "in media res", anirem recorrent amb ella les idees que té sobre la seua vida i la seua situació personal, els que l’envolten, el poble, la ciutat, la família, els béns materials, l’art, el sistema literari del país, els esdeveniments sociopolítics a escala mundial, etc. La seua ment ens absorbirà la nostra perquè Maria Romana ho és tot i la seua veu anirà afeblint el discurs del narrador. Cada vegada amb més intensitat i cada vegada més punyent, sense concessions. Per sort, però, els personatges secundaris –-tots els altres ho són (potser amb l’excepció de Lola)-– també sabran fer-se un lloc i actuar com a contrapès d’aquesta hegemonia de la protagonista. Gràcies a ells tindrem revelacions més o menys secretes, més o menys velades, sobre l’escriptora i n’anirem descobrint l’autèntica malaltia que pateix. O, si més no, una Maria Romana polièdrica que, amb seixanta-cinc anys, no és capaç de reintegrar tots els fragments que la componen perquè ni vol, ni pot ni li deixen agafar aire. La vida l’ha estellat i ara tot fa aigües en un diluvi personal que conspira amb l’univers sencer. «La Inundació» d’Olga Xirinacs és la constatació que, en el segle XXI en què vivim, els versos de Jorge Manrique són el leitmotiv de les nostres vides tràgiques. Que el cicle de l’aigua, com el de la vida, no es destrueix però pot destruir i arrasar-ho tot, absolutament tot. Perquè dels que volen viure, com bé diu l’epígraf d’Aleksandr Solzhenitsyn que precedeix l’obra, se’n pot fer el que es vulgui.

Valoració numèrica: 7


 

Comentaris sobre aquesta crítica



Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.